MATAR A UN RUISEÑOR

Adaptació de la novel · la homònima de Harper Lee. En l'època de la Gran Depressió, en una població del sud, Atticus Finch (Gregory Peck) és un advocat que defensa un home negre acusat d'haver violat una dona blanca. Encara que la innocència de l'home resulta evident, el veredicte del jurat és tan previsible que cap advocat acceptaria el cas, excepte Atticus Finch, el ciutadà més respectable de la ciutat. La seva compassiva i valent defensa d'un innocent li comercieja enemistats, però li atorga el respecte i l'admiració dels seus dos fills, orfes de mare.

BREVE ENCUENTRO

Laura està casada i té dos fills, viu en un suburbi però tots els dijous agafa el tren per passar el dia al centre de la ciutat i realitzar les compres de la setmana. A l'andana és troba a Harry, metge casat i pare de família. A partir d'aquest moment, una sèrie de breus trobades arribaran a desembocar en una passió impossible.

Si hi ha algun duet en creació cinematogràfica que hagi aconseguit art escènic amb lupa psicològica en els personatges és el format per David Lean i Noel Coward. Un tàndem on el primer era capaç d'aprofundir en les múltiples capes socials amb l'ajuda d'un dramaturg, el segon, tot terreny que treballava tan al teatre com al cinema.

Breve encuentro és una petita obra mestra que mai es cansa un de veure, un preciós melodrama romàntic sòbriament realitzat, on el dos protagonistes realitzen una interpretació magistral, sobretot ella, donada la planificació de Lean, hi ha moments en què l’espectador sembla topar-se davant de primers plans de cinema expressionista sense dotar aquests de gestualitat exagerada i totalment absorbent pels ulls, tal com s’observa en l’escena de la trobada entre els dos amants: una escena d’artesania narrativa i bellesa exquisida com la majoria de les imatges de tota la pel·lícula, el que fa de Breve encuentro pur cinema, i no en un mer espai escènic dels personatges que hagués pogut caure en el fàcil trasllat de l'obra teatral de Coward en la funció filmada.

MY FAIR LADY

My Fair Lady és una de les pel·lícules més encantadores de la història del Cinema. Partint de la mítica obra de George Bernard Shaw Pigmalión, i inspirant-se en el musical d'Alan Jay Lerner i Frederick Loewe, George Cukor aconsegueix submergir-nos de ple en el Londres de fa un segle durant el regnat d'Eduard VII, fill de la Reina Victòria.

En una plujosa nit de 1912, Eliza Doolittle, una florista de carrer i bastant mal parlada, passeja enfront del Teatre de l'Òpera del Covent Garden, oferint les seves violetes als vianants sense adonar-se que, ocult darrera d'una columna, un cavaller anota en el seu bloc tot el que ella diu. Es tracta del Professor Henry Higgins, expert en fonètica i prestigiós lingüista, un madur solter de caràcter irascible, solitari i bastant misògen, que queda impressionat pel pronunciat accent cockney (anglès vulgar del carrer) d’Eliza. En un moment donat, Higgins assegura que després de només sis mesos de lliçons de pronunciació i bones maneres, seria capaç de fer passar a la jove florista per una duquessa en el ball d'una Ambaixada sense que ningú sospiti d'on procedeix, ja que el professor creu que la diferència de classes socials la marca principalment la forma d'expressar-se. Eliza veu en tal proposta una oportunitat de convertir-se en algú millor i poder arribar a ser dependenta en una floristeria. Però Higgins ho pren com un experiment, com un simple joc en el qual farà treballar molt durament a la xicota ,a tota hora i fins i tot durant els menjars, oblidant que és un ésser humà i que té sentiments. A més el seu amic i col·lega de professió, el Coronel Pickering, que és un expert en dialectes colonials i que ha fet un recent viatge a l'Índia, aposta totes les despeses de les lliçons al fet que no és capaç d'aconseguir el seu propòsit.

EL ÚLTIMO TANGO EN PARIS

Introdueixi's en el malenconiós i sensual món de l'Últim Tango a París i prepari's per a “el film més controvertit de la seva era”. Nominada per a dos Oscars i desprenent més energia sexual que qualsevol altra pel·lícula anterior o posterior, aquest és el provocatiu clàssic que va commocionar a una nació... Ell és un home de 45 anys que viu a París, destrossat pel suïcidi de la seva dona. Ella és una bellesa parisenca de 20 anys promesa amb un jove cineasta. Malgrat no saber ni els seus respectius noms, aquestes ànimes torturades s'ajunten per satisfer els seus capritxos sexuals en un apartament tan nu com les seves fosques i tràgiques vides. Atrapats en el desaforat ritme d'una dansa carnal que semblen no poder parar, aquests amants impossibles porten les seves passions a altures i profunditats eròtiques més enllà del que mai haurien imaginat.

LAS UVAS DE LA IRA

Una família de grangers intenta sobreviure en l'Amèrica de la Gran Depressió, després que els hagin expropiat les seves terres. En una vella i atrotinada camioneta es veuen obligats a recórrer tot l'estat, a la recerca de terres on puguin contractar-los com a jornalers. No obstant això, són moltes les persones en la seva mateixa situació, i el treball i el menjar escassegen.

 Las uvas de la ira és una pel·lícula basada en la novel·la de John Steinbeck. Aquest autor, que publica la seva novel·la l'any 1939, no es limita a inventar-se una història; l'autor va viure durant diversos anys una vida de privacions semblants a les quals viuen els protagonistes de la seva obra.
Gràcies a aquesta experiència i a la seva enorme consciència social, l'autor escriu una obra commovedora que Jonh Ford porta a la pantalla amb mestratge. La Gran Depressió dels anys 30 és el marc, i l'eix de la pel·lícula, la vida dels Joad, el seu viatge cap a Califòrnia, volent utilitzar a aquesta família com a reflex del que milers de nord-americans van a haver de sofrir durant els pitjors moments que ha viscut el país.
Hem de tenir en compte que la pel·lícula està tractant de mostrar-nos una realitat molt concreta; el seu tema principal no és la crisi dels anys trenta a EUA, el tema gira entorn de la duresa de la vida d'un emigrant, les injustícies socials, i la falta de consistència del que alguns criden el “somni americà”.

Lluis Galter, ens visita al Casal Cultural- Cine club

Divendres al Cine Fòrum de Mollet varem tenir la possibilitat de revisar Caracremada, i a més varem tenir la presència del seu director Lluís Galter, un jove realitzador que amb alguns documentals i curts a la seva carrera es llençava definitivament a fer un llarg, juntament amb dos companys més de la Universitat Pompeu Fabra on han estudiat els estudis de Cinema.

Parlant amb ell, varem saber que la pel·lícula havia estat estrenada en la secció Orizzonti de Venècia i a la Sección Made in Spain al festival de Sant Sebastià , on va obtenir també el premi de la Secció Especial, i el primer com a millor Òpera Prima al Sant Jordi...a part d'haver estat visionada en diferents Festivals d'arreu del món com Nova York, Munich...

La cinta ens explica part de la historia de Ramon Vila Capdevila, un dels últims maquis de la resistència a Catalunya. La sobrietat de la cinta, el seu ritme és molt coherent amb la personalitat del personatge i et deixa molt clar quin era el tipus de vida que portava; anarquista, afiliat a la CNT i gran coneixedor de la geografia catalana (va fer de guia per passar armes de França pels Pirineus), es dedicava a tallar les torres elèctriques per sabotejar a l'estat franquista.

Sense apenes diàlegs, ni música, la història a ritme pausat va narrant els llargs viatges de Caracremada per Catalunya on ens mostra el personatge en el seu dia a dia, els gestos quotidians,que no necessita apenes res per a viure, i que només aspirava a combatre la dictadura amb uns ideals que li van costar la vida.

No és una pel·lícula fàcil de veure, el ritme de la història no és de les que estem acostumats a veure però val molt la pena, si entres en el ritme de la història et vas endinsant més en ella i tot i que la direcció és molt correcta i sobre tot un muntatge i fotografies impecables, in un conjunt de bons i desconeguts actors i actrius, gran part del mèrit de la cinta és la impressionant actuació d'un monstre de la interpretació com Lluís Soler, on aguantant cada plànol de la cinta té moments impressionants, i em quedo amb un: primer pla de quan està tallant una de les torres.

De producció petita, Galter ens demostrar que amb pocs diners però amb una bona història es pot construir una gran pel·lícula, i aquesta n'és un exemple, no us la perdeu!

MON ONCLE

En un barri modern, on tot està excessivament organitzat, viuen monsieur Arpel, la seva esposa i el seu fill Gérard, que s'avorreix sobiranament. L'arribada del seu oncle, monsieur Hulot, un personatge somiador i ple de fantasia, alterarà aquest món tan asèptic, sobretot perquè no triga a convertir-se en el millor amic del seu nebot.

És un film de combustió lenta, que va creant el clima poc a poc. No hi ha una història en el sentit tradicional sinó una sèrie de vinyetes amb el rerefons del París de la postguerra encara en reconstrucció. El primer que crida l'atenció és el temps que es pren Tati per establir l'escena i els personatges. El noi entremaliat, l'escombriaire, la noia de la pensió on viu Hulot, el matrimoni de la germana i el cunyat de Hulot, etc., i tot això amb una contagiosa música de fons.

EVA AL DESNUDO

Eve Harrington (Anne Baxter) es passa nit rera nit contemplant les actuacions de la seva ídol, l'actriu teatral Margo Channing (Bette Davis).
La seva gran il·lusió en aquesta vida, es poder conèixer-la personalment, i ho podrà acomplir gràcies a  la mediació  que fa Karen Richards (Celeste Holm), dona del famós dramaturg Lloyd Richards (Hugh Marlowe) qui la introdueix en els camerinos de la veterana i admirada intèrpret.
Allà, compartirà diàleg amb Margo, la seva assistenta Birdie (Thelma Ritter), el seu director Bill Simpson (Gary Merrill) i el propi autor teatral Richards.

EL FILO DE LA NAVAJA

Larry Darrel és un pilot que torna de la Primera Guerra Mundial i intenta desesperadament tranquil·litat.

Rebutjant el confortable món material de la seva promesa Isabel, Darrell viatja per tot el món en una odissea a la recerca de la veritat que li porta des dels carrerons més foscos de París fins als lluminosos cims de l'Himàlaia.

 L'aclamat èxit editorial homònim de W. Somerset Maugham es va portar a la pantalla per primera vegada en 1946 amb Tyrone Power,Gene Tierney, Anne Baxter i Clifton Webb com a protagonistes. Amb la seva interpretació carregada de poder dramàtic, li va valer a Tyrone Power el respecte i l'admiració de la crítica, La pel·lícula va rebre quatre nominacions als OSCAR , inclosa la de l'Oscar a la Millor Pel·lícula, i Anne Baxter va obtenir l'Oscar a la Millor Actriu de Repartiment per la seva interpretació de Sophie, un personatge que després d'aconseguir sobreposar-se a una tragèdia personal és víctima d'un nou revés de la destinació que la deixa traïda i arruïnada.

Al filo de la navaja, explica, en una producció fantàsticament muntada i magníficament interpretada, una història valenta que tracta sobre la veritat, la venjança, l'amor i la fe, i va ser considerada una de les millors pel·lícules l'any de la seva estrena.